Guerres confederades d'Irlanda

Guerres confederades d'Irlanda

Guerres de les Tres Nacions
Irlanda durant les guerres confederades
Tipus	guerra
Data	octubre de 1641-abril de 1653
Lloc	Irlanda
Estat	Irlanda
Resultat	Conquesta d'Irlanda pels parlamentaris anglesos, derrota de l'aliança dels Reialistes i victòria sobre el poder catòlic irlandès
Bàndols
Confederació catòlica irlandesa Parlamentaris anglesos Reialistes anglesos i escocesos (aliats amb els confederats irlandesos 1648–1650)
Comandants
Consell Suprem Confederat, Owen Roe O'Neill (a Ulster), Thomas Preston (a Leinster), Garret Barry (a Munster), John Burke (a Connacht) Murrough O'Brien (1644–47), Michael Jones (1647–49), Oliver Cromwell (1649–50), Henry Ireton (Maig 1650–Nov 1651), Charles Fleetwood (Nov 1651–Abr 1653), Robert Monro (Covenanter escocès en suport del Parlament,1642–48) James Butler (1641–Des 1650), Ulick Burke (Des 1650–Abr 1653), George Munro (Covenanter escocès en suport del Reialistes 1648–50)
Forces
60.000 (incloses guerrilles), però no més de 20.000 en un sol exèrcit ~10,000 (abans de 1649), ~30,000 del Nou Exèrcit Model (després de 1649) variable
Baixes
Uns 25.000 en batalla i uns 200.000 civils morts per la fam o malalties ~12,000 deportats a les Índies Occidentals (el 1660)[1] 8.000 soldats del Nou Exèrcit Model morts, milers de convenanters escocesos
Total morts: 200.000–620.000

Les Guerres confederades d'Irlanda, sovint anomenada també la guerra dels onze anys (que deriva de la frase irlandesa Cogadh na hAon-déag mBliana), van tenir lloc a Irlanda entre 1641 i 1653. Irlanda va ser el teatre de les Guerres de les Tres Nacions, una sèrie de guerres civils entre els regnes d'Irlanda, Anglaterra i Escòcia (totes governades per Carles I d'Anglaterra) que també van incloure la guerra civil anglesa i la guerra civil d'Escòcia.^[2] Essencialment el conflicte va provocar la revolta dels nadius catòlics contra els colons britànics protestants i els seus defensors d'Anglaterra i Escòcia.